Cultiu de fetge de vaca autòcton
(Fistulina hepatica)

El fetge de vaca (Fistulina hepatica, del llatí fistula -tub- perquè fa referència als tubs de sota del capell que acullen l’himeni d’aquest bolet; i del grec modern hepatiké -relatiu al fetge- per la seva similitud amb un fetge) és un estrany i característic bolet de tardor molt corrent en alguns indrets i força rar en altres.

Carpòfor dimidiat o espatulat, sèssil, o amb un peu lateral curt o inexistent, format per una massa carnosa de 10 a 25 cm de diàmetre. Té forma de llengua o de fetge (de vegades forma 2 o 3 lòbuls), amb una superfície pileica viscosa d’un color roig viu o roig brunenc, talment “color de fetge”, que pot fer un pam d’amplada i 3 o 4 cm de gruix. La part de sota és grogosa i porta tubets, de 0,5 a 1 cm de llarg, lliures entre si, amb els porus grocs o rosats que es tornen marró vermellós al frec, arrodonits, 3-4 per mm. Espores ovoides, de 5-6 x 3-4,5 µm, llises, unigutulades, no amiloides. Esporada de color crema.

Lignícola o paràsit, surt principalment en troncs de castanyers i roures vells, també en alzines i sureres. Accelera la seva descomposició, beneficiant al bosc. Es molt abundant a la Gran Bretanya, però també és present a la resta d’Europa, Amèrica del Nord i Austràlia (en eucaliptus). Es pot trobar des d’agost fins a la fi de la tardor.

És comestible. La seva carn és fibrosa, de la qual regalima un suc vermell quan es talla, de gust una mica àcid i agradable. Es menja cru, tallat a flocs o làmines fines i afegit a les amanides. També es pot consumir tallat a llesques i ben fregit. S’aconsella rebutjar la cutícula i els porus. També es pot preparar a la planxa com si fos un bistec de carn. En temps passats s’havia fet servir com a substitut de la carn. Té un alt contingut en vitamina C, superior a alguns cítrics. També s’ha usat en tintoreria industrial, per tenyir la fusta.

Al llarg del projecte pilot s’han obtingut fins a 15 soques d’aquesta espècie fúngica. Totes elles associades a castanyer (Castanea sativa) en les zones del Montseny i el Montnegre. Amb 6 d’aquestes soques s’ha aconseguit la producció en cultiu. Cal acabar d’afinar els protocols de cultiu per incrementar el rendiment, però ha estat valorada per tots els experts com a un excel·lent comestible.