Cultiu de gírgola de garrover autòctona
(Laetiporus sulphureus)

Laetiporus sulphureus va ser descrit per primera vegada com Boletus sulphureus pel micòleg francès Pierre Bulliard el 1789. Va tenir molts sinònims i finalment va rebre el seu nom actual el 1920 pel micòleg nord-americà William Murrill. Laetiporus significa “amb porus brillants” i sulphureus significa “del color del sofre”.

Laetiporus sulphureus és una espècie de fong lignícola que es troba a Europa i Amèrica del Nord (on el coneixen com a “pollastre de bosc”). Els seus cossos fructífers, o esporocarps, creixen com a sorprenents estructures en forma de prestatges, de color groc daurat, als troncs i branques dels arbres. Els esporocarps vells s’esvaeixen a beix pàl·lid o gris pàl·lid. El cos fructífer sorgeix directament del tronc de l’arbre i inicialment té forma de pom. Dimidiat, imbricat, aviat s’expandeix a “prestatges” en forma de ventall (flabel·liforme), de 20-50 cm de diàmetre i 2-5 cm de gruix, que normalment creixen en nivells superposats. De jove presenta una superfície llisa, que es va tornant rugosa. És de color groc sofre a ataronjat brillant i té una textura semblant a la de la pell. La superfície fèrtil és de color groc sofre amb petits porus o tubs de 1-5 cm i produeix una esporada blanca. Quan és fresca, la carn és suculenta amb un fort aroma fúngic i desprèn un suc groguenc i transparent, però aviat es torna seca i trencadissa com el guix. Les espores son el·lipsoidals a quasi rodones, de 5-7 x4-5 µm, llises, hialines, no amiloides. L’esporada és blanc groguenca.

Laetiporus sulphureus és un sapròfit i, ocasionalment, un paràsit feble, causant de la podridura marró al duramen de les arrels, la base i la tija dels arbres on creix. Al principi de la infecció la fusta es descolora a vermell, posteriorment es torna marró vermellós i trencadissa. En les fases finals de la descomposició la fusta es pot disgregar com pols entre els dits. Laetiporus sulphureus està àmpliament distribuït per Europa i Amèrica del Nord. Tot i que recents investigacions han demostrat que hi ha diverses espècies similars dins del que s’ha considerat L. sulphureus, i que el veritable L. sulphureus es pot restringir a les regions a l’est de les Muntanyes Rocalloses. Creix en fustes mortes o madures i ha estat trobat en una gran varietat d’arbres hostes, com Quercus, Prunus, Pyrus, Populus, Salix, Robinia i Fagus, i ocasionalment també en coníferes. Fructifica principalment d’agost a octubre. A la regió mediterrània, aquesta espècie se sol trobar sobre Ceratonia i Eucaliptus. A Catalunya es coneix com a “Gírgola de garrofer”.

És comestible quan és jove. A causa del seu sabor, Laetiporus sulphureus ha estat anomenat, a EEUU, “pollastre de bosc” (no s’ha de confondre amb Grifola frondosa, a la que els mateixos americans anomenen “gallina de bosc”). Algunes persones han experimentat malestar gastrointestinal després de menjar aquest bolet, i no s’aconsella de consumir cru ni amb alcohol. S’havien descrit reaccions adverses greus, inclosos els vòmits i la febre, però ara es creu que és el resultat de la confusió amb espècies morfològicament similars, com Laetiporus huroniensis, que creix a la cicuta i L. gilbertsonii, que creix a l’eucaliptus.

Es va considerar una espècie interessant des del començament del projecte i es vàrem obtenir fins a 16 soques en cultiu pur. La majoria recollides sobre garrofer, i algunes sobre Eucaliptus, al Baix Llobregat, les terres de l’Ebre i Menorca. Malgrat tots els intents, i que el fong creix sense problemes en els substrats utilitzats, no hem aconseguit encara la formació de primordis i la producció de bolets en condicions controlades.